Hui raonàvem un amic i jo sobre el patrimoni d'Alaquàs i, més en concret, sobre el castell-palau senyorial, del segle XVI. Es tracta d'un monument adquirit fa pocs anys i que, des de la seua adquisició, ha rebut fortes transformacions perfectament qüestionables. Almenys si ens interessa el patrimoni cultural, la història, que els ciutadans pugam accedir a ella i conéixer les arrels del present.
Quan adquirim un bé, sobretot si és cultural, això és, candidat a ser-ho públic (perquè, de fet, l'hem fet possible amb hores i hores de treball al servici del senyor -almenys els nostres avantpassats-), ens interessa tractar-lo amb respecte, amb amor, amb suavitat en les formes.
I no sols parlem del palau-castell, sinó també de l'església amb què comunica. Estos monuments es crearen i es bastiren en una època determinada, amb un estil de vida ben distint a l'actual, amb una manera de concebre la construcció ben diferent i, a més, amb sentit comú.
¿No tenim prou amb el famós teatre de Sagunt, en el qual fou pitjor el remei de reformar-lo d'una manera molt extravagant i, sobretot, d'esquenes a la voluntat popular (la qual ni ha tingut dret a opinar, ni se l'ha consultada de manera oberta abans de fer cap reforma)?
Estos exemples de manipulació (mai millor dit, perquè el mot prové de "mà") ens mostren que necessitem una democràcia popular, una major consciència dels beneficis d'una organització social creativa, oberta a la voluntat popular i a mitjans pacífics d'actuació. Esperem que, com a mínim, no vaja a més.
Si voleu conéixer més detalls, el millor que podeu fer és passejar-vos pel palau. No sols voreu lavabos (i vàters en què quasi segur no vos sentireu còmodes quan aneu a fer de cos), ascensors, sales per a estudi o conferències, sinó una activitat humana molt superior a la històrica. A hores d'ara, per exemple, podem recordar el cas de les coves d'Altamira o el negre de Banyoles.
En síntesi, estem a temps de cooperar en positiu per a gaudir del palau i fer que els nostres familiars, amics, descendents, etc. també puguen vore una part més del patrimoni cultural i en condicions decents i de respecte als nostres avantpassats. El motiu és ben senzill: val més la pena tindre gràcia (creativitat constructiva) que anar de graciós (modern) per la vida.
